¿Quin és el meu País?

Conceptes bàsics:

nació: conjunt de persones que tenen vínculs culturals entre si i que tenen consciència colectiva. I ací li podríem posar tantes característiques culturals com nacions hi han en el món.

Estat: Concepció polític-administrativa llegal a nivell del propi Estat -i de forma internacional- que administra la política d’un determinat territori.

país: Territori d’un Estat. Territori habitat per una nació. Territori en general.

El problema ve que des de sempre, i de forma intencionada, es tendix a barrejar térmens i a mesclar els conceptes. Fins al punt que si hu agarra les diferents paraules tal i com les definix la RAE per al castellà vorà que hi han incongruències en les mateixes definicions, aixina com coses sense sentit.

El problema de mesclar conceptes. ¿Que és Espanya? ¿una nació?¿Un país?¿un Estat?¿les tres coses a la vegada?

Espanya és un Estat i d’això no hi ha cap dubte donat que es un ent polític-administratiu llegal reconegut a nivell del propi Estat i a nivell internacional.

Espanya és també un Estat plurinacional, això vol dir que dins de l’Estat Espanyol hi ha diverses nacions. Les nacions son totes de caràcter cultural, no tenen perqué ser polítiques. Si una nació alcança la seua independència política lo que té és un sentit d’Estat, el concepte de “nació política” és Estat i no té sentit que existixca. La nació és cultural i l’Estat és polític. Ara, el nacionalisme és de per si cultural i polític, no existix un nacionalisme “només” cultural perque no té sentit tindre una cultura per a no reivindicar-la o promoure-la políticament.

Espanya no és una nació sino que es un conjunt de nacions, per tant un Estat plurinacional. Dins de l’Estat espanyol lo que hi ha son nacions, unes en més vínculs culturals que atres pero tots en una consciencia colectiva singular i que políticament se li han nomenat “comunitats autònomes”, especialment les “comunitats històriques” i alguna que s’ha quedat fora de dit concepte com la nostra per eixemple.
Estes nacions que hi ha en Espanya presenten eixa singularitat de colectivitat cultural i consciencia colectiva, com dic, unes ho potencien més que atres.

Espanya és un país perque hi ha un territori conceptual per a delimitar les fronteres del Estat.

A estos conceptes hi ha que sumar la suma i mescla interessada d’atres conceptes.

Espanya com dic, és un Estat plurinacional pero basat en Castella. Des del borbònic Felip V es convertix en un Estat centralisat i dividit en províncies a l’estil francés. Si mirem la França actual vorem que es tracta d’un Estat centralisat basat en el centre del país que es la ciutat de Paris a on les llengües com l’occità, bretó, … estan en perill d’extinció i a on no se reconeix cap atra nacionalitat que la francesa.

Este es el model que es transporta a Espanya en la diferencia de que en Espanya ocurrix un fet prou interessant que son la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines en 1898 i que dona peu a una crisi social i política dins de l’Estat. Això fa que el concepte regional latent fins a aquell moment cree una consciencia colectiva que havia estat adormida durant eixos casi dos cents anys. En l’història d’Espanya de 1898 a 1936 passen moltes coses políticament parlant i apareixen reivindicacions nacionals de lo que eren “les regions” que abans no s’havien reivindicat. Si no haguera passat eixe succés catastròfic per a l’Estat Espanyol poguera ser que les consciencies nacionals de les regions no s’hagueren sacsat i hui tindríem un Estat com el francés. Això no vol dir que les nacions dins de l’Estat Espanyol no existiren, sino que farien el mateix soroll que poden fer bretons, occitans o corsos en frança.

Pero el cas és que des del Borbó fins als nostres dies entra dins de l’Estat Espanyol el concepte d’Espanya com a nació, com a colectivitat que compartix fets culturals. Això sumat al fet de que dita “nació” com a “nació” centralista que ha de ser, es basa en Madrit com a centre del país i el castellà com a “lengua común”, el problema es que al no ser comú, s’ha de fer comú a base d’impondre’s. Fins a eixa primera data el castellà era una llengua que s’usava tant en el Regne de Castella com en el nostre Regne com en atres territoris d’Espanya. Pero es a partir de Felip V que s’impon, per mig de la llei, inclús prohibint o menyspreant les llengües regionals, fins al punt de que els mateixos valenciaparlants reneguen de la seua pròpia llengua per creure que es una llengua de poble mentres que “el castellano es mas fino”.

Només a partir de la renaixença pels motius regionals(nacionals) abans comentats del 98 i pels ideals romàntics i modernistes, el valencià es torna a recuperar en les excepcions de que alguns d’estos renaixentistes ho fan per un fet “exòtic”.

Impost el castellà a tot el territori espanyol i creada Espanya en base a Castella es pot dir que en eixe moment pot aparéixer un concepte nou que fins a eixe moment no existia el d’Espanya com a nació. El mateix Ortega y Gasset ho comenta en La España Invertebrada, per eixemple.

“Castilla ha hecho a España y Castilla la ha deshecho”

I es que el problema d’Espanya no és un atre que el no respectar a les nacions que alberga dins del seu Estat. Aixina també modernament des dels llocs a on existix un fort nacionalisme i no representació d’eixa idea d’Espanya, es diu espanyols als castellans. Si nos fixem en un nacionalisme fort com el català, per ad ells els espanyols son els que no son catalans, pero tampoc poden dir que els vascs, canaris, gallecs, valencians, balears, son espanyols. I si fan cas dels nacionalismes més fluixos com els asturians, extremenys, andalusos, lleonesos, etc. al final resulta que espanyols només son Madrit, Castella-la Mancha i un tros de Castella i Lleó. O espanyols només serien per ad ells els que parlen castellà i estan contents en el concepte espanyol de l’Estat-nació actual.

Segurament si Espanya fora un Estat que es reconeguera com a plurinacional (que es lo que és) que deixara que els catalans es reconegueren en el seu estatut com a “nació” que és lo que son, i s’adoptaren atres mides polítiques que no vaig a enumerar per a no fer-ho més llarc, segurament els conflictes nacionalistes es desactivarien perque lo que els quedaria seria convertir-se en un Estat i aixo no tots els nacionalistes ho volen.

Per tant tenim que per l’ideal centraliste de l’Estat es mescla a consciència -en conseqüències llamentables per a la diversitat cultural- els conceptes d’Estat i de nació.

En el cas valencià. ¿som una nació?¿som un país?¿som un Estat?¿som les tres -o cap- de les tres coses?

En el nostre cas, Valéncia és una nació. Som un conjunt d’habitants que tenim una identitat colectiva pròpia i unes característiques culturals comunes, a més, aixina ho reivindiquem com a poble unit cada vegada que se nos reconeix com a unitat dins del nom de “Comunitat Valenciana”, vullc dir, no existix o no se coneix cap intent de secessió cultural d’una part de la Comunitat Valenciana del seu tot. L’alicantinisme com a moviment creat des del castellanisme per a destruir lo valencià des de dins no pot tindre’s en consideració donat que en cap moment es reivindica una Alacant separada de Valencia i d’Espanya. Som una nació perque contem en totes les particularitats culturals com per a reconeixer la nostra unitat.

Si anem als estudis sociologics del CIS vorem que només una minoria casi insignificant es sent “Només espanyol”. Tant els que se senten “només valencians” com “més valencians que espanyols”, com “tant valencians com espanyols”, com “més espanyols que valencians”, estan fent menció a un concepte de nació valenciana posant-la al mateix nivell que l’espanyola. El problema ací es creure que Espanya existix com a nació cultural comuna i compartida (només per a eixa minoria) els demés lo únic que estan dient (excepte els que només se senten valencians) es que existix un concepte, el de valencià, que seria el nacional, el cultural, mentres que existix un atre, el espanyol, que seria el polític.

Si vixquérem en un Estat NORMAL, eixa pregunta seria absurda s’imagineu ¿vosté se sent més texà que estadounidenc? Li dirien, ¿es que existix un “fet texà” una “cultura texana”? I fique este eixemple a consciencia perque justament els Estats Units (que es diuen estats perque no poden ser nacions) tenen el concepte cultural colectiu molt mesclat. No existix una “cultura estadounidenca” com tampoc esxitix una “nació estadounidenca”, en tot cas existirien les nacions de les tribus dels indis pero en cap cas una “cultura estadounidenca” sino una mescla de diferents cultures irlandeses, polaques, africanes, hispanes, indies, etc. que ha donat peu a una mescla curiosa. Sent els EUA un cas a banda digne d’estudi.

Pero com no vivim en un país normal puix és llògic que inclús les enquestes del CIS caiguen en errors conceptuals com preguntar-li a una persona d’a on se sent més , ¿de la seua nació o del seu Estat? Per als que encara no ho entenen i tenen una concepció del s XIX (encara que vixcau en el sXXI), intenteu canviar allà on he posat “nació” per “regió”, que es com el nacionaliste Faustí Barberà ho enten en “De REGIONALISME i valentinicultura”.

El concepte de regionalisme hui en dia no té cap sentit. Un valencià no pot ser regionaliste, serà nacionaliste en tot cas, a no ser que amague dins del seu regionalisme una fidelitat a l’actual concepció d’Estat. Em referixc òbviament a l’actual concepció del castellà com a llengua i cultura “comú” a on lo valencià està sempre per baix de lo castellà (dit també “espanyol”). Una persona que té eixa ideologia, i per ací per el forum de tant en tant passen varies, no son regionalistes com volen donar a entendre, sino espanyolistes. Ho poden camuflar com a regionalisme o foralisme, també dit el “regionalismo bien entendido” (bien entendido des del concepte d’espanyolitat castellana).

Conceptes bàsics:

nació: conjunt de persones que tenen vínculs culturals entre si i que tenen consciència colectiva. I ací li podríem posar tantes característiques culturals com nacions hi han en el món.

Estat: Concepció polític-administrativa llegal a nivell del propi Estat -i de forma internacional- que administra la política d’un determinat territori.

país: Territori d’un Estat. Territori habitat per una nació. Territori en general.

El problema ve que des de sempre, i de forma intencionada, es tendix a barrejar térmens i a mesclar els conceptes. Fins al punt que si hu agarra les diferents paraules tal i com les definix la RAE per al castellà vorà que hi han incongruències en les mateixes definicions, aixina com coses sense sentit.

El problema de mesclar conceptes. ¿Que és Espanya? ¿una nació?¿Un país?¿un Estat?¿les tres coses a la vegada?

Espanya és un Estat i d’això no hi ha cap dubte donat que es un ent polític-administratiu llegal reconegut a nivell del propi Estat i a nivell internacional.

Espanya és també un Estat plurinacional, això vol dir que dins de l’Estat Espanyol hi ha diverses nacions. Les nacions son totes de caràcter cultural, no tenen perqué ser polítiques. Si una nació alcança la seua independència política lo que té és un sentit d’Estat, el concepte de “nació política” és Estat i no té sentit que existixca. La nació és cultural i l’Estat és polític. Ara, el nacionalisme és de per si cultural i polític, no existix un nacionalisme “només” cultural perque no té sentit tindre una cultura per a no reivindicar-la o promoure-la políticament.

Espanya no és una nació sino que es un conjunt de nacions, per tant un Estat plurinacional. Dins de l’Estat espanyol lo que hi ha son nacions, unes en més vínculs culturals que atres pero tots en una consciencia colectiva singular i que políticament se li han nomenat “comunitats autònomes”, especialment les “comunitats històriques” i alguna que s’ha quedat fora de dit concepte com la nostra per eixemple.
Estes nacions que hi ha en Espanya presenten eixa singularitat de colectivitat cultural i consciencia colectiva, com dic, unes ho potencien més que atres.

Espanya és un país perque hi ha un territori conceptual per a delimitar les fronteres del Estat.

A estos conceptes hi ha que sumar la suma i mescla interessada d’atres conceptes.

Espanya com dic, és un Estat plurinacional pero basat en Castella. Des del borbònic Felip V es convertix en un Estat centralisat i dividit en províncies a l’estil francés. Si mirem la França actual vorem que es tracta d’un Estat centralisat basat en el centre del país que es la ciutat de Paris a on les llengües com l’occità, bretó, … estan en perill d’extinció i a on no se reconeix cap atra nacionalitat que la francesa.

Este es el model que es transporta a Espanya en la diferencia de que en Espanya ocurrix un fet prou interessant que son la pèrdua de les colònies de Cuba i Filipines en 1898 i que dona peu a una crisi social i política dins de l’Estat. Això fa que el concepte regional latent fins a aquell moment cree una consciencia colectiva que havia estat adormida durant eixos casi dos cents anys. En l’història d’Espanya de 1898 a 1936 passen moltes coses políticament parlant i apareixen reivindicacions nacionals de lo que eren “les regions” que abans no s’havien reivindicat. Si no haguera passat eixe succés catastròfic per a l’Estat Espanyol poguera ser que les consciencies nacionals de les regions no s’hagueren sacsat i hui tindríem un Estat com el francés. Això no vol dir que les nacions dins de l’Estat Espanyol no existiren, sino que farien el mateix soroll que poden fer bretons, occitans o corsos en frança.

Pero el cas és que des del Borbó fins als nostres dies entra dins de l’Estat Espanyol el concepte d’Espanya com a nació, com a colectivitat que compartix fets culturals. Això sumat al fet de que dita “nació” com a “nació” centralista que ha de ser, es basa en Madrit com a centre del país i el castellà com a “lengua común”, el problema es que al no ser comú, s’ha de fer comú a base d’impondre’s. Fins a eixa primera data el castellà era una llengua que s’usava tant en el Regne de Castella com en el nostre Regne com en atres territoris d’Espanya. Pero es a partir de Felip V que s’impon, per mig de la llei, inclús prohibint o menyspreant les llengües regionals, fins al punt de que els mateixos valenciaparlants reneguen de la seua pròpia llengua per creure que es una llengua de poble mentres que “el castellano es mas fino”.

Només a partir de la renaixença pels motius regionals(nacionals) abans comentats del 98 i pels ideals romàntics i modernistes, el valencià es torna a recuperar en les excepcions de que alguns d’estos renaixentistes ho fan per un fet “exòtic”.

Impost el castellà a tot el territori espanyol i creada Espanya en base a Castella es pot dir que en eixe moment pot aparéixer un concepte nou que fins a eixe moment no existia el d’Espanya com a nació. El mateix Ortega y Gasset ho comenta en La España Invertebrada, per eixemple.

“Castilla ha hecho a España y Castilla la ha deshecho”

I es que el problema d’Espanya no és un atre que el no respectar a les nacions que alberga dins del seu Estat. Aixina també modernament des dels llocs a on existix un fort nacionalisme i no representació d’eixa idea d’Espanya, es diu espanyols als castellans. Si nos fixem en un nacionalisme fort com el català, per ad ells els espanyols son els que no son catalans, pero tampoc poden dir que els vascs, canaris, gallecs, valencians, balears, son espanyols. I si fan cas dels nacionalismes més fluixos com els asturians, extremenys, andalusos, lleonesos, etc. al final resulta que espanyols només son Madrit, Castella-la Mancha i un tros de Castella i Lleó. O espanyols només serien per ad ells els que parlen castellà i estan contents en el concepte espanyol de l’Estat-nació actual.

Segurament si Espanya fora un Estat que es reconeguera com a plurinacional (que es lo que és) que deixara que els catalans es reconegueren en el seu estatut com a “nació” que és lo que son, i s’adoptaren atres mides polítiques que no vaig a enumerar per a no fer-ho més llarc, segurament els conflictes nacionalistes es desactivarien perque lo que els quedaria seria convertir-se en un Estat i aixo no tots els nacionalistes ho volen.

Per tant tenim que per l’ideal centraliste de l’Estat es mescla a consciència -en conseqüències llamentables per a la diversitat cultural- els conceptes d’Estat i de nació.

En el cas valencià. ¿som una nació?¿som un país?¿som un Estat?¿som les tres -o cap- de les tres coses?

En el nostre cas, Valéncia és una nació. Som un conjunt d’habitants que tenim una identitat colectiva pròpia i unes característiques culturals comunes, a més, aixina ho reivindiquem com a poble unit cada vegada que se nos reconeix com a unitat dins del nom de “Comunitat Valenciana”, vullc dir, no existix o no se coneix cap intent de secessió cultural d’una part de la Comunitat Valenciana del seu tot. L’alicantinisme com a moviment creat des del castellanisme per a destruir lo valencià des de dins no pot tindre’s en consideració donat que en cap moment es reivindica una Alacant separada de Valencia i d’Espanya. Som una nació perque contem en totes les particularitats culturals com per a reconeixer la nostra unitat.

Si anem als estudis sociologics del CIS vorem que només una minoria casi insignificant es sent “Només espanyol”. Tant els que se senten “només valencians” com “més valencians que espanyols”, com “tant valencians com espanyols”, com “més espanyols que valencians”, estan fent menció a un concepte de nació valenciana posant-la al mateix nivell que l’espanyola. El problema ací es creure que Espanya existix com a nació cultural comuna i compartida (només per a eixa minoria) els demés lo únic que estan dient (excepte els que només se senten valencians) es que existix un concepte, el de valencià, que seria el nacional, el cultural, mentres que existix un atre, el espanyol, que seria el polític.

Si vixquérem en un Estat NORMAL, eixa pregunta seria absurda s’imagineu ¿vosté se sent més texà que estadounidenc? Li dirien, ¿es que existix un “fet texà” una “cultura texana”? I fique este eixemple a consciencia perque justament els Estats Units (que es diuen estats perque no poden ser nacions) tenen el concepte cultural colectiu molt mesclat. No existix una “cultura estadounidenca” com tampoc esxitix una “nació estadounidenca”, en tot cas existirien les nacions de les tribus dels indis pero en cap cas una “cultura estadounidenca” sino una mescla de diferents cultures irlandeses, polaques, africanes, hispanes, indies, etc. que ha donat peu a una mescla curiosa. Sent els EUA un cas a banda digne d’estudi.

Pero com no vivim en un país normal puix és llògic que inclús les enquestes del CIS caiguen en errors conceptuals com preguntar-li a una persona d’a on se sent més , ¿de la seua nació o del seu Estat? Per als que encara no ho entenen i tenen una concepció del s XIX (encara que vixcau en el sXXI), intenteu canviar allà on he posat “nació” per “regió”, que es com el nacionaliste Faustí Barberà ho enten en “De REGIONALISME i valentinicultura”.

El concepte de regionalisme hui en dia no té cap sentit. Un valencià no pot ser regionaliste, serà nacionaliste en tot cas, a no ser que amague dins del seu regionalisme una fidelitat a l’actual concepció d’Estat. Em referixc òbviament a l’actual concepció del castellà com a llengua i cultura “comú” a on lo valencià està sempre per baix de lo castellà (dit també “espanyol”). Una persona que té eixa ideologia, i per ací per el forum de tant en tant passen varies, no son regionalistes com volen donar a entendre, sino espanyolistes. Ho poden camuflar com a regionalisme o foralisme, també dit el “regionalismo bien entendido” (bien entendido des del concepte d’espanyolitat castellana).

Valéncia no és un Estat. Encara que puga tindre una autonomia pròpia, ni està reconegut internacionalment com un Estat, ni dins de Valéncia es té cap llegalitat d’Estat. Per tant encara que administrativament i políticament tenim autonomia, no som un Estat.

En quant a ser un país. Valéncia si és un país en el sentit territorial. Com a comunitat, la Comunitat Valenciana té un territori concret delimitat en els mapes i en la llegalitat vigent. Valéncia com a fet territorial és un país. Ara, com a mescla de térmens Valéncia NO és un país en el sentit d’Estat a nivell internacional. U pot parlar de Valéncia com “el seu país” i d’Espanya com “el seu país”. No hi ha confrontació de térmens donat que en el primer cas fem referència al territori de la nostra nació i en el segon al territori del nostre Estat.

la qüestió nominal és un fet a banda. Que Valéncia siga un país i una nació, i encara que fora un Estat, no té res que vore per a afegir la paraula al topònim Valéncia.

No té sentit dir-li a Valéncia, Nació Valenciana, en mayúscules com si eixe fora el nom del territori perque no ho és, encara que la nació valenciana, en minúscules, si que existixca.

No té sentit dir-li a Valéncia, País Valencià, en mayúscules, com si eixe fora el nom del territori perque no ho és, encara que el país valencià, en minúscules, si que existixca.

Tindria sentit en tot cas dir-li a Valéncia, Estat valencià -si ho forem-. República Valenciana – si ho forem-, o Regne de Valéncia, -si ho forem-. Com se li diu -o se li ha dit- Estat Espanyol, Regne d’Espanya i República Espanyola i no “País Espanyol” o “Nació Espanyola”.

Per a fer-ho un poc més divertit, evidentment que igual que “Els Estats Units d’Amèrica” podriem dir-li al nostre supost Estat com a “Republica d’Estats valencians” o “País de Marcians”, aixo no vol dir que dins de dita República existixquen “Estats” ni que en l’atre “país” existixquen “marcians”. Es només una convenció política de determinats humans que han considerat auto nomenar-se aixina, i en el seu dret que estarien.

Iskerian

Written by

The author didnt add any Information to his profile yet

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *