Manifest 9 d’Octubre 2018

Discurs llegit en la manifestació valencianista del 9 d’Octubre per la vesprada.

En la nostra militancia valencianista, la lluita sostinguda contra el pancatalanisme no ha de fer-nos oblidar el fi ultim pel qual iniciarem eixa batalla. Hem de recordar l’autentic motiu que feu que centenars de mils de valencianes i valencians alçarem la veu i conquistarem les places de tantissimes poblacions duent una Real Senyera en la ma. No era essencialment una lluita contra el pancatalanisme, sino una lluita per no deixar d’existir com a poble, per recuperar part de l’autogovern que una volta tinguerem (tal i com nos ho recorden les manifestacions en les que coincidiren totes les tendencies politiques en la reclamacio de l’Estatut d’Autonomia); pel nostre dret a continuar sent valencians.

En esta lluita el simbol maxim fon, i continua sent, la mes emblematica senya de la nostra identitat, la llengua valenciana. Amenaçada per la suplantacio pel castella i l’absorcio pel catala. Cada dia, quan passegem pels carrers dels nostres pobles, observem que les persones majors parlen en valencià, la llengua que deprengueren de sos pares, i estos dels seus, generacio darrere de generacio; per contra, una gran majoria dels jovens ho fan en castella. Ningu pot negar que l’index de valenciaparlants se reduix dia a dia i que, paralelament, la consciencia nacional valenciana està minvant. I quan, per a evitar esta perdua, reclamem un millor tracte front al castella per a recuperar la que es la llengua minorisada, aixina com un canvi en el “model oficial” de valencià que partixca del respecte al poble valencià, nos acusen d’opressors, de manipular, d’enganyar, a mosatros, quan en realitat som els oprimits, els qui voldriem que la veritat brotara, que la gent poguera formar-se la seua propia opinio sentint totes les veus. ¿Quína mostra de llibertat o d’igualtat hi ha si no contem en cap mig en la nostra llengua materna, si tot està en catala o en castella, si no hi ha cap periodic escrit en llengua valenciana, ni radio, ni televisio, ni administracio publica, ni colege, ni institut o universitat que l’usen sense els aditaments que la desdibuixen i la fan odiosa dia a dia? I lo mateix val dir de les restants senyes d’identitat valencianes que son distorsionades per interessos aliens als valencians.
Quan fem estos reclams i volem posar en valor tot lo nostre; des de les postures centralistes nos comparen en els independentistes catalans, quan en realitat les societats catalana i valenciana no son –ni en l’actualitat ni historicament- en absolut comparables. A la llealtat dels valencians, inclus en situacions com l’actual, en la que l’infrafinançacio i el menyspreu sistematic son constatables, s’opon una societat catalana en mans del catalanisme mes intolerant, el qual sí fa un us immoderat de molta falsa propaganda fingint-se atracats, espoliats, mal finançats…, falsetats que aprofiten per a sagnar a l’Estat, creixent dia a dia a costa de l’espoli d’unes atres regions i nacionalitats d’Espanya. El poble catala, es digne per conservar la seua identitat i recuperar la seua llengua, pero NO es un model a imitar per la forma en la que ho està fent.

Des de fa mes de trescents anys l’unica conseqüencia sistematica que hem conseguit els valencians per la nostra fidelitat a Espanya, ha segut la perdua constant i progressiva de la nostra identitat, de la nostra cultura i del nostre poder i pes economic. El centralisme que nos ha governat, i en el que han colaborat les nostres classes dirigents sumises a Madrit o a Barcelona, mos ha degradat d’historic Regne de referencia internacional a ser una de les regions mes pobres d’Europa. Catalunya, la societat catalana, es la maxima beneficiaria dels favors del centralisme des de que este existix, gracies al qual ha passat del vassallage a ser l’autonomia mes rica i a eixercir la major influencia en les decisions que se prenen a nivell estatal.

Esta evidencia no lleva que el poder de l’Estat seguixca estant en Madrit, i que des d’alli continuen coartant-se llegitimes reclamancions dels valencians i dels restants pobles d’Espanya. No obstant, l’aprofitament per part del catalanisme de les actuals circumstancies per a plantejar un repte a l’Estat, exigint l’independencia, sense solucions intermiges, l’efecte que ha conseguit es radicalisar les postures, condicionant el debat sobre el model d’Estat, en el que se crea un mensage en el qual o eres “muy español” o eres independentiste, deixant fora postures intermiges. Tot aço no deixa de ser un joc que beneficia tant a Catalunya com a Madrit, perque el centralisme paga al pancatalanisme mils de millons d’euros per eixa actuacio teatral, teatre que beneficia ad eixe mateix centralisme, que l’utilisa per a desacreditar les justes reclamacions d’unes atres autonomies, que son els pilars basics per a la prosperitat de tota societat, com la justa finançacio. Prosperitat seqüestrada per estos dos territoris a costa de la resta. Aixina que es una realitat constatable que som els valencians les victimes de tals abusos, i ho som de manera ininterrompuda des de fa sigles per culpa de la concentracio del poder en una minoría.

Per tant, estem totalment llegitimats per a reclamar els nostres drets mes fonamentals, tals com el foment de la llengua valenciana o el dret d’autogovern, independentment de lo que uns atres territoris demanen, i no estar condicionats en rebujar-los perque s’hagen avivat els fantasmes del separatisme o la desllealtat, ya que la nostra primera llealtat es la Patria Valenciana. La millor manera de garantisar-los es per mig del dret d’autonomia, perque la descentralisacio es la base primaria de la democracia, ya que el nostre vot te mes valor entre quatre que no entre quaranta millons, i perque esta té les ferramentes llegislatives, eixecutives i judicials per a recuperar el nostre benestar social i el nostre poder economic.

Per a fer valencianisme, puix, no hem de destruir l’autonomia, sino revalencianisar-la, no hem d’eliminar el seudovalencià de les escoles, sino revalencianisar-lo fins a que siga autenticament valencià, no hem d’excloure als anti-valencians sino revalencianisar-los, lliurant-los de l’engany del que son victimes, hem de revalencianisar les nostres institucions, els nostres carrers, la nostra familia i amics…

Respectant totes les idees, hem de definir qué considerem valencianisme i qué no, en quí volem estar i en quí no. En este sentit, rebugem tant als que utilisen la denominacio “valencianisme” per a fer simple anticatalanisme com a forma de mantindre un centralisme uniformisador, com als qui l’usen per a fer un “procatalanisme” igualment despersonalisador.

Els valencianistes estem llunt dels extremismes, condenem la violencia i no pretenem discriminar ni segregar a ningu, sino que la nostra labor està en tractar d’evitar la nostra aniquilacio cultural, social i economica. Hem d’insistir en que la nostra actuacio, a pesar d’estar a un pas del genocidi cultural, no ha de ser mai violenta. I englobem en esta expressio la violencia fisica i la sicologica, de la que tant saben els nostres enemics. La violencia que s’eixercix sobre el chiquet al que se li ensenya a despreciar a sos pares per “ignorants” quan se’ls diu que no “saben parlar” la seua propia llengua, la que s’eixercix sobre el conjunt de la poblacio, al que se l’inoculen prejuïns contra el seu sentir mes intim i les seues conviccions mes profundes, fent-lo avergonyir-se de la seua condicio de valencià, la que s’aplica als valencianistes, als que s’acusa de violents, de “feixistes” o d’anticientifics des del pancatalanisme, o de traïdors o mal valencians per denunciar l’espanyolisme ranci que nos aniquila, tot sense donar-nos l’oportunitat de replica en els mateixos mijos dels que els atres disponen.

Els valencians que no pensen com mosatros no son els nostres enemics, a pesar de que mos odien, ya que no mos odien a mosatros, sino que odien la idea que els han implantat des d’uns atres territoris gent que, en un somriure en la cara, com cada any vorà des de la seua televisio cóm els valencians mos barallem entre mosatros per a satisfer els seus interessos. Aixina que hem de fer que els valencians defengam les nostres intitucions, els nostres drets socials, la nostra riquea economica, el nostre teixit industrial, la nostra historia…, i per supost que practiquem de manera activa i quotidiana la nostra llengua valenciana (escrivint-la en Normes d’El Puig) per a fer gran i posar en valor la nostra cultura, puix nos amparen les lleis de l’Home i la llei natural, baix la declaracio universal dels drets humans.

Impregnats de l’espririt de Francesc de Vinatea quan s’enfrontà a la Reina Elionor, o que Vicent Blasco Ibañezalçà la veu front al catalanisme, hui continua la nostra lluita pacifica per la revalencianisacio del nostre POBLE. Un poble que afona les seues raïls en l’epoca romana i mes fondo, que se consolidà fins a convertir-se en Regne independent en el sigle VI i que creixqué fins que la paraula Valencia fon sinonim d’abundor i d’excelencia en tota Europa. Els nostres antepassats mos donaren en herencia i en tot el seu amor un ric llegat que alguns pretenen regalar per auto-odi, per ignorancia o per interes personal. Este es el fi ultim del valencianisme, recordar, que el valencià fon un poble lliure i orgullos de si mateix durant els segles mes gloriosos de la seua historia, que treballarém sense desmai per a recuperar eixe esplendor i que no hi ha diners en el mon, ni mentires, ni traïcions que puguen vencer la resistencia mes tenaç i incansable que cap dictador, opressor o desposta haja trobat mai sobre la faç de la Terra.
Valencians, prou de temps s’alluntarem oblidant-mos de que erem germans, ajuntem-nos que ya ha arribat l’hora de ser Lliures i ser Valencians.

¡1468 anys com a Regne! ¡780 anys de 9 d’Octubre!

Font: Convencio Valencianista.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *